A la ciutat de Barcelona hi ha més de 400 passatges. De tota mena, de formes i dimensions diverses. En districtes tan regulars, urbanísticament parlant, com l’Eixample representen l’excepció; en d’altres, com Sant Martí, representen l’ordre dins del caos, doncs servien per retallar els camins entre les fàbriques i els habitatges de llurs treballadors.
La tranquil·litat d’aquests espais exerceix una espècie d’efecte “anti-edat” a la ciutat. El temps s’atura, els cotxes no hi tenen cabuda, els veïns se saluden… sembla que estiguem parlant del segle passat (i de l’anterior). Bé, així és.
A Poblenou aquest tipus de vials van aparèixer durant la primera meitat del segle XIX, moment àlgid de la industrialització. I com ens agrada encara avui anomenar-lo “Manchester català” (descripció pseudo-romàntica que afegeix el “toc de gràcia” a les negociacions amb inversors estrangers que no paren de comprar-hi naus abandonades).
A nivell urbanístic, els instruments de planificació metropolitana, reflecteixen l’especificitat d’aquest tipus de vials en el barri constatant que:
“Malgrat no formar part de la tipografia d’elements merament industrial, hi ha determinades peces que contribueixen a explicar l’especificitat del teixit urbanístic del Poblenou. Parlem dels passatges, ja sigui aquells anteriors a la trama Cerdà com també els que en formen part, dels fronts i conjunts consolidats d’habitatges amb estructura parcel·lària homogènia i d’edificis religiosos” [Font: http://www.22barcelona.com/documentacio/anexos1.pdf]
La transformació trepidant de Poblenou, seu de coworkings, de despatxos de dissenyadors gràfics i d’esdeveniments coolturals, no ens deixa temps suficient per a reflexionar sobre les capes que s’han anat sobreposant a nivell urbanístic. Magatzems abandonats conviuen amb edificis intel·ligents. Sòl urbà i urbanitzable es toleren mútuament.
Enmig d’aquest amalgama curiós, Poblenou amaga aquests petits-grans tresors. Avui toca parlar d’un d’ells: el Passatge del Caminal.
Hi ha qui sosté que el nom d’aquest passatge prové de l’antic camí anomenat Pont de les Vaques que anava entre els bancals i parterres d’uns horts. Hi ha qui atribueix aquest nom del passatge al fet que els propietaris del terreny portéssin “Caminal” com a cognom.
Passatge del Caminal
Tot el reguitzell de passatges del Poblenou va obrir-se a fi de facilitar l’entrada i sortida a les fàbriques i tallers de la zona. En el cas de les casetes adossades del Passatge del Caminal és molt probable que els veïns que hi vivien fossin treballadors de les pròpies fàbriques del voltant.
El vial té dues entrades que actualment no es comuniquen. Resulta curiós que una de les entrades estigui en sòl públic i l’altra en terreny privat. L’entrada més coneguda és la del Carrer Pujades just al costat de l’emblemàtic restaurant Garcia (just l’accés privat pel qual em vaig colar per a poder fer les fotos que veieu al post (vaig demanar permís a la veïna, que consti ;-)).
Entrar en aquest petit passatge és endinsar-se en un petit univers veïnal, un espai comunitari on les bicicletes, la roba estesa, les petites taules-cadires i els geranis vermells formen part de l’atrezzo del mateix. El ritme pausat de les hores sembla assaborir les converses dels veïns, el dia a dia de qui hi viu.
Un dels carrers interns del Passatge del Caminal
Jo no sé a vosaltres però a mi relacionar les dues següents fotografies amb Barcelona se’m fa estrany. Vaja, que em diuen que es tracta d’un petit poblet d’Andalusia i m’ho empasso tan tranquil·lament.
Façana d’una de les cases del Passatge del Caminal
Finestra d’una de les cases del Passatge del Caminal
I vosaltres, quins passatges de Poblenou coneixeu?
******************************
Avui el post no l’acompanya una cançó sinó un vídeo on es recopilen imatges d’uns quants passatges de la ciutat. Els heu localitzat al mapa?
Que tingueu una bonica setmana i si descobriu un passatge secret feu-m’ho saber :-)!
^*__*^
Copyright © 2012 · All Rights Reserved · BcnLastCall
ostres, es preciós aquest passatge… no el conexia… ja tinc un destí mes per anar.
😉 Petonets!
Me n’alegro Jordi!!!
Una abraçada,
Núria