Sí, porto 11 anys i 3 mesos vivint a Barcelona i fins fa ben poc no havia posat els peus al Monestir de Pedralbes. Per mandra, perquè potser preferia visitar altres llocs, sempre hi havia expos a d’altres indrets més cèntrics. De fet, per ser sincera, no sabia que s’hi feien exposicions. Sempre pensava, “un dia hi aniré amb mons pares”. Sí, feia la següent associació: “Monestir = excursió amb els pares”. Deu ser que sóc de la zona de la Ruta del Císter i de petita vaig visitar tots aquests llocs amb el col·legi i amb ells.
Doncs bé, després d’haver anat dues vegades en menys de 15 dies us diria que hi aneu: és una exposició imprescindible.
Nascuda a Berlin el 16 d’abril del 1917 en el si d’una família alemanya jueva pròspera i de classe mitjana, Charlotte Salomon va poder viure una vida normal fins l’arribada dels nazis al poder.
«I es va trobar davant la pregunta de si suïcidar-se o emprendre alguna cosa extremadament excèntrica».
Per entendre com una noia jove pot ser capaç de pronunciar aquestes paraules tan dures hem d’entendre el context: quan la Charlotte tenia 9 anys, el 22 de febrer de 1926, la seva mare es va suïcidar tirant-se des d’una finestra de casa seva, tot i que li van dir que la seva mare s’havia mort a causa d’una grip “complicada”. Va ser educada per institutrius fins que 4 anys més tard el seu pare es va casar amb Paula Lindberg, una coneguda cantant lírica per qui Charlotte va professar una admiració fortíssima.
Quan Hitler arriba al poder, la seva família va ser catalogada com a “100% jueva”; i com moltes altres famílies jueves van intentar adaptar-se per acabar instal·lant-se a Villefranche-sur-Mer, al sud de França.
Víctima de l’antisemitisme creixent, Charlotte va abandonar el liceu per a seguir estudis artístics sent l’única estudiant “100% jueva” que fou acceptada a l’Escola Nacional de l’Acadèmia de Belles arts.
Quan es va declarar la guerra, el setembre de 1939, va descobrir la seva àvia que acaba de suïcidar-se i, mentre el seu avi intentava reanimar-la , li va confessar el gran secret familiar: la seva mare no havia mort d’una grip sinó que es va suïcidar, igual que la seva tia Charlotte de 18 anys, una altra tia i una cosina: “les dones de la família se suïciden”. Aquesta veritat li va esclatar a la cara i per tal de poder canalitzar la bogaria que l’assetjava es va posar a pintar amb la decisió de “crear alguna cosa extremadament excèntrica”.
Tenia només 26 anys quan va ser deportada i exterminada a Auschwitz.
***
La vida de la Charlotte Salomon ha estat portada al cinema i ha inspirat obres de teatre i fins i tot hi ha una òpera amb el seu nom Charlotte Salomon de Marc-André Dalbavie (es va estrenar el 2014) i un ballet-opera de Michelle DiBucci ‘Der Tod und die Malerin’ (La mort i la pintora); finalment, també ha inspirat el llibre Charlotte de David Foenkinos (2014).
Amb aquesta exposició es reivindica la figura de Charlotte com a dona artista. De joveneta i fruit d’un viatge a Itàlia va descobrir la seva vocació d’artista. Va estudiar durant dos anys a l’Acadèmia d’Art de Berlín. Va haver d’interrompre-hi la seva estada com a conseqüència de la creixent persecució antisemita. Això, però, no va impedir que seguís llegint llibres d’art i anant les exposicions d’art modern de la Galeria Nacional de Berlin (així es com va descobrir l’obra de Chagall, Van Gogh, Kirchner o Modigliani.
Possiblement empesa per l’encoratjament d’Alfred Wolfsohn (i de l’amor-admiració que sentia per ell) va decidir convertir la seva obra en quelcom d’excepcional, exercici que la va a ajudar a superar els diversos capítols de por i bogeria. Dels més de 1300 guaixos que han sobreviscut, el conjunt més destacat és el que forma l’obra Vida? o Teatre?, exposat al Monestir de Pedralbes.
Si et preguntés algú “Com resumiries la teva vida?” molt probablement no sabries per on començar. La Charlotte va decidir resumir-la en 782 guaixos i fer-ho de la manera més artística possible: en forma d’opereta i destacant-ne tres colors: vermell, groc i blau. Cada guaix és una pinzellada de la seva vida. Cada escena conté traços musicals, referències pictòriques i descripcions que ajuden a entendre què volia transmetre la Charlotte amb cada un d’ells. L’obra, en el seu conjunt, és considerada una aportació artística única a la memòria cultural de l’Europa del segle passat. El temps d’execució va ser rècord: menys de dos anys. Va entregar “la seva vida” en una maleta al seu metge dient-li «és tota la meva vida».
Donat el seu caràcter autobiogràfic, si aneu a l’exposició heu de seguir l’ordre marcat, el seu recorregut vital i emocional: amor, dolor, patiment, alegria, bogeria, passió, mort, suïcidi. Tens com una mena de pressa que et porta a voler saber més, saber com es desenvolupa el següent “episodi”.
Haver pogut gaudir d’una visita guiada pel seu comissari, en Ricard Bru, va ser tot un luxe, així que dir que estic agraïda es queda curt.
******************
La Charlotte Salomon aporta tantes referències musicals a la seva obra que escollir una melodia per acompanyar aquest post és més que complicat. Però hi ha una peça que surt citada en diversos guaixos: l’àrea ‘L’amour est un oiseau rebelle’ (l’amor és un ocell rebel) de l’òpera Carmen de Bizet. Probablement una de les més conegudes de Carmen. La versió amb la Maria Callas és mel.
******************
Coordenades:
Copyright © 2012 · All Rights Reserved · BcnLastCall